domingo, diciembre 31, 2006

Adios 2006

-¿No et deus pas voler rebel·lar, oi?
-¿Contra qué? (Diálogo de la serie de tv Dctor Katz.
L'ALTRE VIDA
Vaig haver de morir-me per saber si m'estimaven. En vida, mai no vaig ser gaire popular, i això em va crear un problema que vaig combatre amb molta disciplina i poc èxit. A casa, si jo no iniciava la conversa, ni els fills ni la dona no sentien la necessitat de dir-me ase ni bèstia més allà dels comentaris estrictament funcionals. A la feina, quan em posava malalt, ningú no em trubava a faltar. Per això no em va sorprendre les reaccions que va produir la meva mort. La discreta consternació que va envair el domicili familiar tenia més a veure amb el trasbals que acompanya situacions d'aquesta mena- sumat a una certa inquietud econòmica- que no pas amb una pérdua irreparable. Un cop va quedar clar que cobrarien l'assegurança, els fills van mostrar-se tan inexpressius com sempre. Només quan, a la sala de vetlla del tanatori, la petita va acariciar el taüt de mala qualitat on m'havien enxubat, vaig percebre una punta daflicció relacionada, em va semblar, amb alguns records d'infantesa. _Al funeral, la majoria d'assistents va mirar el relotge durant el sermó- massa llarg pel meu gust- del capallà. Ni una sola llàgrima: el sileci de circunstància que acompanyava la condolença era prou explícit per no interropre'l amb manifestacions de dolor que, d'altre banda, haurien estat artificials. Els dies posteriors a l'enterrament, la meva dona va reaccionar amb serenitat. En una setmana, va empaquetar, a més del dol, la meva roba en caixes de cartró i les va donar al rodamón que pidola davant del KFC. Dues setmanes más tard, es va tallar els cabells, es va pintar les ungles dels peus, va deixar de fumar i va començar a riure más fort i més sovint. En vida, jo havia rebut el rebuig dels altres, però la indiferencia que em dispensaven era suportable. I si, per un error de càlcul, em feien notar d'una manera massa barroera que no comptaven amb mi, jo em limitava a fer el cor fort i els ulls grossos i a refugiar-me en la resignació lacònica dels refranys: tal dia com avui farà un any; qui dia passa any empeny. Devegades, quan l'eviència de l'aïllament m'era difícil de pair, pujava en cotxe fins el mirador de l'Arrabassada, a fumar i a pensar mentre, dins els vehícles aparcats al meu voltant, les parelles follaven amb la intensitat pròpia de la joventud o l'adulteri. L'entusiasme, expressat pels xerrics dels vidres entelats, en contagiava una força al capdevall. Va ser tornant d'una s'aquestes excursions que vaig morir. No puc dir que fos un accident. Conduïa amb la prodència habitual, admirant la bellesa de la ciutat estesa als peus de la muntanya, escoltant el bulletí informatiu pels altaveus de l'autoràdio. Als últims metres d'un revolt vaig sentir la necessitat d'abandonar, així, en el sentit más ampli del verb "abandonar". No és cap suïcidi, vaig pensar, més aviat una atac d'irresponsabilitat. Primer no vaig respetar el senya de limitació de velocitat. Tot seguit, un stop pintat damunt l'asfalt () finalment, un semàfor vermell. Pocs metres abans d'arribar a la ronda, vaig veure una parella de vells que creuava el carrer. Per esquivar-los, vaig acelerar i, amb una maniobra brusca, vaig topar cantra la tanca de protecció, la va trencar, va volar tres o quatre metres i, de morro, es va estimbar al carril dret de la via ràpida. No va provocar- miracle- cap col·lisió. Vaig trigar disset minuts a morir, durant els quals em va sorprendre que, malgrat la violència de la trompada, la ràdio continuès funcionant. (Fins aquí les notícies), vaig sentir que deia una veu femenina acompanyada d'un indicatiu grandiloqüent. La mort no va ser ni dolça ni amarga. Més complicada que no em pensava, potser perquè en vida no hi havia pensat gens. Una suma de paràlisis física i emocional em va impedir sentir dolor. Em va semblar que, en un nivell de percepció diferent al que havia fet servir fins aleshores, filtrava la realitat que m'envoltava com un fenòmen que tenia més a veure més amb els altres que no pas en mi. Abans que em donguessin definitivament per mort, vaig passar una estona dins una ambulància. Gràcies a l'habilitat d'un infermer amb halitosi, vaig mantenir algunes -no gaires- constants vitals. Desproveïnt la situació de qualsevol component emocional, vaig considerar que no pagava la pena esforçar-se. La cruïlla entre una sobrevida invalida i una mort imminent em va il·luminar la consciència amb la força d'una rebelació. El rètol que indicava el camí de la supervivència era espectacular, amb neons intermirmitents, ofertes de pagui'n 2 i empoti-se'n 3 i un desplagament molt llaminer de senyals. El camí sense retorn, en canvi , s'insinuava amb una bombeta de 60W vaig estimar-me més no fer res i, si de cas, esperar els esdeveniments. Impulsats per la inèrsia de molts anys , vaig veure'm a mi mateix enfilant el camí menys il·luminat, convençut que tot s'acabaria de seguida, sense suspitat que m'esperava aquesta oportunitat de sentir com la vida dels meus no solament continua perfectament sense mi, sino que, a més a més, millora. Mireu-lo com riu, el fill gran que abans no badava boca i que ara practica el ciber sexe amb un home suïs que es fa passar per una au pair brasilera. Mireu-la com xala, la petita que abans sempre trobava excuses per no anar a l'institut i quedar-se al llit, i que ara es lleva de matinada per fer piscines i més piscines només per ser a prop d'un monitor de pilat. Mireu-la, a ella, gran amor, com busca el seu reflex als aparadors, per veure com n'està de guapa. I, com aquesta fos la primera victòria desprès de tants anys, sento la necassitat de somriure perquè, finalment, els he fet feliços.

DE Sergi Pàmies: si menges una llimona sense fer ganyotes. Quaderns crema. Escuchando a Dominic A

2 comentarios:

manuel_h dijo...

feliz año!!

Sirenita dijo...

Lo he entendido todo, palabra por palabra. Me encantaría saber hablar catalán, es imposible irse a vivir allí sino se domina :(

Archivo del blog